Aquest és el preu d’una mort, en concret de la meva tieta Marina. Va morir l’octubre de 2014 i amb manca de recursos vam triar l’acte, la caixa, tot allò que ens sortia més barat. Als morts no els importa si van en una caixa de plàstic, de fusta, de cartró o bé directament a terra com fa altra gent. Ella es mereixia el millor, en vida sempre va procurar molt pels altres, potser massa, fent-los la vida més agradable a tots. Tanmateix, la vida no és justa en aquests paràmetres i no va rebre el mateix de la vida, va patir molt, massa i quan li va arribar l’hora de descansar en pau, com a tots ens arribarà, et trobes amb unes macroempreses com aquesta, Mèmora, que sense cap escrúpol et cobra 6.497,79 € per un enterrament dels més senzills que hi pugui haver amb nínxol pagat per ella prèviament.
Hi ha algú que pugui pagar això? “La Caixa”, qui si no? t’ofereix un crèdit al 0% d’interessos només durant un any. Si no, ja saben què toca. Mirem algun dels conceptes (tots sense IVA clar):
Serigrafia (caixa): 3.003,80€, 100 recordatoris: 204,70€, repartiment de Recordatoris; 150 €, maquillatge: 170 €, 4 hores de Sala de vetlla; 760 € i un llarg etcètera que vostès mateixos poden contemplar en la factura adjunta. Recreint-se la mirada perquè alguns ja s’han recreat en l’avarícia i l’estratègia; qualsevol poble ha de tenir un tanatori, clar que sí, es parla amb l’ajuntament, això també són més vots, Mèmora construeix una “sala de vetlles” modesta al cantó del cementiri, retalla despeses d’anar de l’església al cementiri, la qüestió és retallar i retallar per obtenir més benefici… Tanmateix, el tanatori està construït i com que no és un espai públic tots els morts que vulguin ser enterrats en aquell recinte, cementiri o incinerats a comarques gironines, hauran de passar per mèmora. Negoci rodó, oi? Encara me’n faig creus de lo burros i idiotes que som en consentir aquest tipus d’atracament. Aprofitar-se de la mort d’algú estimat, tots els tabús que rodegen la mort així com s’ha de donar el millor perquè s’ho mereixia, etc., és de ser “malparit” i el pitjor, tots ho consentim, morim, enterrem i no hi podem fer res. O potser sí? Jo ho tinc molt clar, quan mori, que donin el meu cos a la ciència i si no el volen que el llencin. La cerimònia, que me la facin al mar o a casa o a on sigui, tant me fa, no penso donar negoci a aquest tipus de gent que es lucra amb la misèria dels altres.
Un altre fet inesperat: la cara de tontos que se’ns va quedar a la meva cosina, el meu cunyat i a mi quan ens van donar un sobre per si li volíem donar la voluntat al capellà que tot i fer la cerimònia no cobra res per fer-la. Vostès creuen que això val el que val? S’ha de tenir cara dura quan a sobre et demanen diners pel capellà que és qui ho oficia tot. Sobretot no s’incinerin que els posaran en una caixa envernissada d’alta qualitat per cremar i és més car.
Aquí els únics que en surten beneficiats són bancs, empreses funeràries grans que s’han menjat les petites i com no, assegurances, comencin a estalviar perquè sinó endeutaran els seus estimats familiars i aquests a uns altres i així els pobres sempre seran pobres i els rics més rics.
En fi, si volen mirar aquest documental val la pena pel retrat dels directius i de com va sorgir (causa), no els deixarà indiferents:
http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1936/Passi-per-caixa
En memòria de Marina Montiel Aguilò.
T’enyorem i t’estimem.
Cristina Montiel
Deliratio Cristina Montiel 