Camí enrere


Hem quedat per sopar a les 9 del vespre. No sé com serà. No sé com ens veurem. Els preparatius són pocs. Un pijama, uns mitjons, unes sabates… Sobretot una dutxa. Que l’estrès no provoqui un daltabaix. Quin estrès? T’has passat tota la setmana sense fer res, sense fer res de profit. Però què és el profit?
Ens veurem i xerrarem, què esperes? Una purificació. M’ho mereixo. Necessito un altre punt de vista que em faci més feliç. El que tinc no val; no em serveix per a viure. Realment, què es necessita per viure? Un punt de vista, una “Weltanschaung”, una cosmovisió. Tot l’altre és secundari. Una cosmovisió que remarqui els meus valors que ara no em serveixen.
Agafo l’autobús. Gent, gent, gent que expliquen la seva vida al conductor el qual respon amablement i fa les preguntes que toquen. Qüestions que no deixen de ser transcendentals sense la més mínima intenció de ser-ho.
-Yo le aviso señora, la próxima vez lleve cambio que yo me juego el pan de mis hijas.
-Lo siento señor, la próxima vez lo tendré en cuenta.
-Cada Nadal venen a dinar i estem tota la família junts, quins dinars! I els canelons, i l’escudella, quin bé de Déu!
-Cómo va el trabajo?
– Bien, Al Farry lo echaron por blanquear dinero. Casi se hunde la empresa por culpa suya. Al final lo echaron.
-Yo estoy tranquilito sin novia y sin ná. Me voy a ver el fútbol con mis amigos, me tomo mis fantas o coca-colas y me fumo mis cigarritos. Yo no puedo beber alcohol porque tomo pastillas.
-Una vez tuve una novia que me comió el seso. Me escapé de casa y tóo do semana. Hice sufri mucho a mi madre. Al final le dije que se fuera y ahora eztoy mu tranquilo.
-Allí en Toledo sí que se hacen corridas de toros como Dios manda, no como aquí. Aquí la gente no se sabe divertir. Allí las fiestas duran tres días. Aquello sí que es vivir! Una barra de pan cuesta 45 céntimos.
-Tiene razón pero yo ya no puedo volver. Mis hijas tienen su vida aquí. La mayor tiene 17 años.
-Claro está, ahora ya es demasiado tarde.
-Me vine aquí con 18 años pero me conozco los pueblos de La Mancha como la palma de mi mano. Orilla, San Martín de Montalbán, Puertollano, Almendros…
-Y el manchego, esto sí que es un queso!
-Ocaña, Alconchel de la Estrella, Traid…
-Mi madre no puede comer por el colesterol.
-Eso lo cura todo!

Miro enrera, els cartells de la carretera, tanta desolació em provoquen. Massanet, Lloret, Barcelona, Blanes, Sant Feliu. Tants quilòmetres i encara no sé on vaig.
Finalment arribo. Em truca perquè s’ha equivocat d’estació. En un minut ens veurem. Baixo i tinc la impressió que he anat a veure algú que m’espera (el temps que faci falta,) ni que sigui un minut.
Quant de temps! Ja no ens mirem a la cara perquè això ja és secundari. Anem a sopar i la conversa comença parlant de religió.
-Jo quan era petit em preguntava com podia ser que els nens que morien abans de ser batejats anaven al sí d’Abraham. Quina culpa en tenien?
-Jo em martiritzava pensant que si Déu era tan bo perquè permetia el mal?
Converses banals que serveixen per fer caliu.
I aquest run-run que no em deixa tranquil·la. L’Arnau, L’Arnau, ell faria això i allò. I aquell dia que em deia que tant m’estimava, i aquell dia que em feia creure que era la millor persona que havia conegut mai.
Prou de pensar, ja no puc més. No puc dormir a les nits. És una obsessió. Potser hauria d’anar al psicòleg però, perquè? Tornar-hi a pensar. He d’oblidar, oblidar. Heus aquí la gran qüestió. Si us plau, que passi ràpid el temps, que no el vull viure aquest. Que res no m’importa. Tu ja no hi ets però és igual, el meu martiri prové dels meus fantasmes.
No podré estar mai bé amb ningú. No estic bé amb mi.
-Jo el que no entenc és que la gent sacrifica els amics per la parella.
-Sí però m’he adonat que si no ho fas, les relacions no funcionen. Seria possible una conjuminació dels dos factors?
-Algú com tu.
-Però no el suportaries.
-És veritat, no ens suportaríem. Tampoc ens suportem si l’altre és molt diferent. Quina merda de vida.
-Perquè tot és tan complicat?
Jo no he triat viure en aquest món però m’hi he trobat i ho he d’afrontar. Perquè? No ho sé. Sé que no hi ha res que lligui a part de l’amor que pots sentir pels altres. És possible viure sense això? No ho sé.
-Els qui neguen les passions intenten suprimir el dolor que comporta viure d’aquesta manera.
-Jo crec que sóc més Nietzscheà i tu ets més Schopenhauriana.
-És possible, sempre que penso en el concepte de “voluntat de poder” penso en tu. T’imagino com el lleó de Nietzsche. Jo potser sóc Schopenhauriana però no en faig gaire cas perquè sinó seria monja com a mínim.
-A mi, m’agrada sortir perquè me n’oblido de tot. Per uns instants sóc feliç. Em sento forta.
L’Alcohol m’ajuda tot i sabent que l’endemà serà molt pitjor. Que no podré aixecar el cap i em sentiré com l’ésser més horrible de la terra. Que pensaré en el suïcidi. Que em sentiré rebutjada i jo mateixa m’aïllaré. No seré capaç de fer-ho perquè sóc covarda. Tants cops m’ho he imaginat i he estat incapaç. Les persones que m’estimen no m’ho perdonarien mai i jo tampoc m’ho perdonaria per haver-los-hi fet això.
-Hem de sobreviure com puguem. Jo la veritat, a vegades em pregunto què hi faig amb la Sílvia. Tenim moments bons però molts de dolents. És possible ser feliç amb algú?
-Al principi està molt bé però no se sap en quin moment les coses es comencen a torçar i tot es va desplomant de mica en mica. De mica en mica.
– El que tinc clar és que com diu en Welsh, el de Transpoitting…
-Ostres, de què em sona. Avui he estat fullejant un llibre seu que es diu Porno.
-Sí, aquest mateix. És la continuació de Transpoitting. Està molt bé.
-Doncs com deia, aquest tiu a La Contra de La Vanguardia deia que tant el que és bo com el que és dolent dura molt poc. Així que també és un consol.
Quin consol!, però quant temps? Jo no sé si he estat molt bé encara que sigui per temporades curtes. Mai no estic feliç sempre necessito més i més. La meva voluntat és imparable.
-Anem a dormir?
-Vols dormir amb mi o al sofà? Igualment no farem res.
-Ja.
El que menys tinc ganes ara és d’enrotllar-me amb algú.
-No ho sé, potser dormiré amb tu.
No em sentiré tan sola. Vaig a dormir i no puc dormir. El run-run de l’Arnau torna i no puc dormir. Sento en Francesc respirar i que m’abraça. No el puc abraçar. Estic tan buida que no puc. No em puc abandonar ni a una abraçada. Em dec estar tornant boja. Però em fa riure. Només vull estar al seu cantó. Sentir que no estic sola. Somnio que estic en un balcó interior amb la Núria i que està a punt de caure. Ens apartem a un lloc segur.
-Tu creus que podré estar mai bé amb algú?
-Dona, ets una mica complicada.
-Complicada, perquè?
-No és ben bé la paraula. Ets rebuscada. L’altre gent és més senzilla.
-En quin sentit rebuscada?
-A mi el que em fot és que no se’t pugui contradir.
-M’estàs dient que sóc intolerant?
-No, vull dir que sempre tens raó.
-Ah! Molt bé!
No sé si prendre-m’ho com un afalac o com un retret. En fi, tampoc està tan malament que et diguin això però potser sí que és impossible estar amb algú.
Perquè altres vegades això no m’ha preocupat? Perquè l’altra gent no s’ho pregunta quan a mi em martiritza tant?
…………………………………..
Em desperto pel soroll del despertador que no para de sonar. Aixeca’t ja, penso!
-Aixeca’t home, odio la gent quan no es lleva i deixa que el despertador vagi sonant i sonant.
I jo què, eh? És una falta de respecte per l’altre.
-Donaria el que fos per no haver d’anar a treballar.
Ves-te’n ja si us plau. Una última abraçada i gràcies per tot. Ara dormiré de debò.
Dormo dues horetes més i em desperto sobresaltada. Vull anar a veure el mar. Fa molt temps que no veig el mar. Surto al carrer i fa molt fred. És insuportable però m’agrada que el sol em toqui a la cara. Si no fes tant fred, m’estaria tota l’hora aquí al sol. Me’n vaig a comprar un llibre nou. Necessito un autor desconegut per mi.
Em quedo amb en Roberto Bolaño. Són contes. No he llegit mai res d’ell.
Me’n vaig a fer un cafè en una cafeteria recomanada per la llibretera. El cambrer em mira amb desdeny perquè tan sols he demanat un tallat.
-Seguro que no quiere una pasta o un bocadillo?
-No, gracias. Només un tallat.
Un noi passat dels 30 anys amb aspecte curiós, cabellera rossa i ulls blaus no em deixa de mirar. No m’ofèn però fa mala pinta. Em sento d’esquenes a ell per si de cas. Vaig al lavabo i veig que em mira, quan torno també. Faig veure que passo d’ell tot i que sap que me n’he adonat.
Vaig cap a l’estació. Aquí s’acaba el meu periple de viatge curt inesperat. L’estació està més lluny del que em pensava. Sort que he marxat de la cafeteria amb temps.
Arribo i em sorprèn trobar una noia negra amb una de blanca parlant de tot de tu a tu. Malauradament sorprèn però això és el que hauria de ser. Me n’alegro, encara es pot confiar en la condició humana.
Arribo a Girona i m’entra la crisi. Necessito anar al lavabo, necessito córrer, necessito plorar. Em sento sola. El veig a ell, m’imagino que m’espera. Tinc l’esperança que anirem a dinar i després anirem a donar una volta. No és possible. Ell no vol saber res de mi i vés a saber on para. Oblidant-me. Segur que ja se n’ha sortit i jo en sóc incapaç. Encara em sento més estúpida per això. És tan covard… Vaig a comprar, vaig a mirar coses. No pensis, no cal. I penso en el que em va dir en Francesc que tant el bo com el dolent duren poc. Espero que sigui cert.

Filosofia


Sant Agustí, Sant Tomàs, Sant Guillem, Sant Descartes, Sant Spinoza, Sant Leibniz… Sembla que fer fi hi hauran oposicions provisionals de filosofia, només 18 places, tampoc ens passéssim però com es diu vulgarment “algo és algo”. L’haver d’estudiar comporta sacrifici però també alegria per conceptes oblidats, teories que no imaginaves, pensaments universals i pensaments obsolets.
El solipsisme filosòfic és tant latent que semblem illes allunyades unes d’altres enmig de la immensitat del mar…